Mitologia clàssica dins la literatura catalana

Com bé ho indica el títol del meu Treball de Recerca, he buscat informació sobre la mitologia clàssica, després l’he aplicada a llibres catalans que tractaven temes mitològics.

 He vist que la mitologia grecollatina ha estat present al llarg de la literatura catalana, tot i que alguns autors catalans no han estat influïts com he pogut veure al llarg de l’alta Edat Mitjana, ja que la gent tenia una ideologia teocèntrica del món; el Déu cristià estava per sobre de tots el homes i era el centre del món. Però no és fins que el corrent humanista arriba a Espanya, des de Roma, i autors com Bernat Metge utilitzen personatges mitològics en el llibre de Lo Somni que utilitza com a defensa de les acusacions falses que han caigut sobre ell.

 També he vist com en els segles XVI, XVII i XVIII la literatura catalana és escassa, especialment la prosa. Però trobem influència de la mitologia grecollatina en poemes d’autors com Pere Serafí o Francesc Fontanella, que deriven de diferents mites grecs, tots dos parlen sobre un tema amorós amb final tràgic, per a expressar el que senten. D’altra banda tenim a Antoni Febrer, no tant conegut com els dos autors esmentats anteriorment, que utilitza a la nimfa Doris com a font d’inspiració per al seu poema.

 Després en el segle XIX, quan Catalunya estava immersa en una forta davallada econòmica, que es notava en la literatura. Apareix la Renaixança on trobem a Jacint Verdaguer amb el seu llibre l’Atlàntida, un llibre carrega de mitologia clàssica, on Verdaguer barreja diferent mites de semidéus, Hèrcules, amb el famós mite de la ciutat perduda, l’Altàntida, i altres mites com el jardí de les Hespèrides, canviant certs trets de l’argument.

I finalment el segle XX, he vist Antígona de Salvador Espriu. Una obra teatral plena de personatges mitològics, entre els quals destaquen Creont i Antígona. Darrere aquesta obra, he pogut comprovar que s’oculta una crítica sobre la dictadura al poder de Franco. Franco representa a Creont, el dictador, i Antígona el poble o Espriu, que no pot fer res davant tot això que està vivint.