Vivim tan de pressa que gairebé no ens adonem per on hem passat fa un instant. Portem un ritme de vida tan accelerat que més aviat semblem màquines en comptes de persones. Ens hem robotitzat i ens comportem com autèntics robots. El progrés ha posat a les nostres mans una sèrie de comoditats que estan molt lluny d’ajudar-nos a ser feliços. Vivim en una societat on ens obsessiona el fracàs. El fet de triomfar i deixar d’envejar per ser envejat és la meta del menys ambiciós. Volem ser els millors en tot i tenir-ho tot com l’èxit i els diners. Es somia molt i a vegades es somia l’impossible, i quan estàs per sobre d’això i veus que no hi pots arribar, apareix la frustració…
Ens preocupem pels problemes dels altres, però no amb el propòsit de solucionar-los, sinó per eludir-los. Som tant materialistes que no fem res per ningú de manera desinteressada, perquè això suposa perdre alguna cosa i no estem disposats a regalar res. Gairebé tenim els mateixos problemes de fa vint anys: familiars, econòmics, ecològics... Però també hi ha moltes coses que han canviat a nivell mundial, com les tecnologies o la política. Hi ha problemes, que per molt que passi el temps, mai no canvien; i un de molt injust és la desigualtat que hi ha al món. Per exemple, veure com un ric malgasta els diners en coses inútils mentre que un home no disposa d’un llit per dormir i no pot menjar quan vol, sinó quan pot. Un ho té tot, i l’altre no té res. Els culpables de tot això: els diners, el petroli, la política... Tot aquests factors són els culpables de la societat tant materialista en què vivim ara. On els diners importen més que les persones, i els diners estan per sobre de tots nosaltres, tenen un gran poder i ens converteixen en els seus esclaus. Vivim en una societat on les persones dominem els diners i, per demostrar-ho, presumim davant els altres de la “nostra” posició social. I guaiteu: preferim un grapat de bitllets que no un bon amic.Avui dia, algunes persones, sobretot joves d’escassos recursos econòmics, continuen mesurant el valor de l’ésser humà amb la força física. A la nostra societat “occidental” ho manifestem amb el poder dels diners.
|
Un dels altres factors que està canviant, i no pas a millor, és el de l’ecologia. No ens adonem de com l’estem destruint, el planeta. I tot amb molt poc temps. Tot i haver-hi moltes campanyes publicitàries que ens consciencien de què i com hem de reciclar, la immensa majoria de nosaltres seguim desaprofitant els papers. Amb el menjar passa el mateix: mentre hi ha persones que es moren de gana, d’altres llencen el menjar perquè “no els agrada”, o el vomiten per aprimar-se.
No valorem allò que tenim, ni respectem les necessitats més bàsiques que són al nostre abast: menjar i beure. Nosaltres no ens hem d’esforçar molt per menjar o per obrir l’aixeta de l’aigua. En canvi, els nens pobres de l’Àfrica no poden menjar sempre, i han de caminar quilòmetres i més quilòmetres per poder aconseguir una mica d’aigua; i, tot i així, aquesta no acaba de ser potable.
Som inconformistes per naturalesa. Sempre en volem més i, per més que en tinguem, mai no en tenim prou. L’avarícia pot amb tots nosaltres. Som tan febles que no ens adonem del que realment tenim fins que ho acabem perdent.
Fins aquí, alguns podeu pensar que aquesta és una forma molt negativa de veure la societat. Altres pensareu, potser, que tot ja ho hem trobat així des que hem nascut, i que ja no s’hi pot fer res, al respecte, perquè està establert així, perquè aquest és el destí.
Aquesta primavera ha sorgit un moviment: “els indignats”. Milers i milers de joves s’han manifestat arreu del món inspirats per un escriptor berlinès, Stéphane Hessel, i intenten canviar el món. Com diria el cantant Raimon: “Diguem NO!”, potser encara no està tot perdut.
|
