La normalització lingüística es basa en unes normes que afecten fonamentalment tres àmbits: l'ortografia, la gramàtica i el lèxic. Aquest procés de normalització es difícil i llarg, i cal trobar un suport polític per a poder crear una política lingüística: lleis per poder protegir la llengua.

A l'Estat Espanyol, la llengua oficial és el castellà. Però hi ha unes comunitats autònomes, el País Basc, València i Catalunya, que parlen una llengua diferent, a part de la llengua oficial. En el cas de Catalunya, el català és cooficial, i un dret poder-la parlar. El català és una llengua minoritària i, per això s'ha d'establir una política de normalització lingüística. Però hi ha molta diversitat d'opinions sobre aquestes lleis.

Estic d'acord en què s'ha de saber el castellà,ja que és llengua oficial, també a Catalunya. Però no per aquesta raó no s’ha d'aprendre el català si es viu en qualsevol racó de Catalunya. El castellà, el trobem a tot arreu, a qualsevol establiment de cara al públic et podran entendre i respondre en castellà; però, al contrari, alguns no ho sabran fer en català. No comprenc perquè si es va a viure a un lloc, no s’aprèn primer la llengua que es parla allà i no pas la que es parla a la comunitat autònoma del costat. Si anéssim a Anglaterra, bé que aprendríem primer l'anglès britànic i no l'americà, com es lògic.

Hem de fer el possible a fi que la normalització lingüística del català sigui efectiva, perquè no es perdi la nostra llengua. Això no significa que haguem de deixar d'estudiar i parlar altres llengües, sinó tot al contrari. La llengua és cultura.