El moviment hippie

 

Els minuts transcorrien massa ràpid, s’escolaven, fugien i desapareixien, per no tornar a posar els peus a plaça Catalunya.


Els joves, s’asseien formant un grup enorme d’idees de progrés ressonants; dins dels caps inquiets d’aquells que creuen per un moment, poder menjar-se el món i convertir-lo en un lloc millor. Una utopia més pròxima als ideals que voldrien poder fer seus i un dia donar-los als seus fills; orgullosos de saber que els deixen en un lloc més net, nou i segur. Un lloc on tothom treballés pel benestar col·lectiu, per la vida o per la felicitat. Un lloc on els homes també fossin persones i on la vida o el futur, no es poguessin pagar amb diners. Un lloc que els joves de plaça Catalunya, encara no havien conegut mai i que esperaven silenciosament i amb valentia, acordonats per la policia armada, poder construir. Poder construir camins a través de les barreres de la hipocresia; poder combatre, amb paraules, el que els altres combatien amb violència.
Mentrestant les hores d’aquell 27 de Maig, transcorrien massa ràpid, s’escolaven, fugien i desapareixien juntament amb els somnis d’aquells, que no tornarien a posar els peus a plaça Catalunya.


Amb aquest text començava el que seria el meu treball de recerca. Vaig intentar que fos una expressió dels sentiments d’aquells joves que en més o menys mesura eren una representació més de la força i les ganes de canvi.


Aquest sentiment no havia nascut pas aquell 27 de Maig, ans al contrari; havia sorgit en una altre ocasió en un moviment juvenil en concret, aparegut a finals dels anys seixanta i del que n’han sorgit molts paral·lelismes a l’època actual. Ens referim a l’ anomenat moviment Hippie.
Per entendre els seus reclams, retrocedim en el temps fins a després de la Segona Guerra Mundial (1945). Als Estats Units d’ Amèrica, s’hi havien aplicat una sèrie de polítiques econòmiques anomenades neoliberalistes, destinades a impulsar l’estat; creant així el conegut Estat del Benestar. A partir d’aquest moment i gràcies a les garanties que oferia l’Estat del Benestar, els treballadors van poder millorar la seva qualitat de vida i convertir-se en consumidors directes de productes. Entràvem en l’anomenada era del consum massiu, en la que malauradament encara avui ens trobem .


Tots aquests factors econòmics amb conseqüències socials evidents i directes, feien sorgir l’anomenada burgesia enriquida que seria la classe social a la qual pertanyerien els Beats (predecessors dels Hippies i influenciadors dels seus valors) i els mateixos Hippies tenint en comú ambdós moviments l’oposició a la seva mateixa classe social.


L’objectiu final d’aquest treball de recerca era determinar el pes social que ens ha deixat aquella rebel·lió juvenil a l’actualitat i concloure si el moviment és o no irrepetible.
A partir d’aquí i a través del testimoni d’un jove estudiant present a plaça Catalunya, vaig tractar d’ investigar les causes que han fet que el moviment dels indignats hagi perdut part de la força que tenia i formulàva la hipòtesi que hi ha hagut intricats moviments de sota mà que han produït alts càrrecs del país perquè començaven a veure com a una amenaça la rebel·lió Indignada.
A partir de tot això, vaig fer cap a una sèrie de conclusions on intentava reflexionar sobre el fet que tot i el canvi de context actual envers el dels anys seixanta i al fet que el moviment Indignat actual no demani explícitament el mateix que el Hippie ; el que realment no ha canviat és la manera de governar i de controlar la població a través dels mitjans de comunicació i els mètodes de coacció directe o indirecte de l’ anomenat Sistema; el qual segueix intacte tot i els esforços d’alguns joves emprenedors pel canvi social, cap a un món millor i per una política representativa dels seus ideals.


Quan parlava a la gent dels Hippies la reacció més comuna era saltar dient “ Ah!, aquella colla de vagos que no paraven de fumar marihuana, cantar cançonetes i que no es dutxaven mai”
I el que la gent no sap és que això és només la degradació del seu moviment; que en el seu origen eren joves estudiants universitaris, molt cultes i que es plantejaven les crítiques més dures que rebria mai el Sistema. No tenien por i plantaven cara a les desigualtats que representava l’era del consum i del capitalisme des igualitari valors dels quals molts nosaltres també compartim i que també comprenem. És molt senzill parlar i menysprear el que no s’ha viscut ; però hem de recordar que cal estar ben informat perquè no tot el que t’expliquen és la pura veritat. Aquells joves van revolucionar gairebé el món sencer i van transmetre valors bons en la seva essència, buscaven un món millor i no se’ls pot culpar per ser idealistes perquè ells tot sols van capgirar les consciències de la força del món (els joves) i van estar a un pas de canviar-lo i formar-n’hi un de nou. Com va escriure un dia una amiga meva
“Això és pels boigs, pels inadaptats, els rebels, els problemàtics, els que van contracorrent, els que veuen les coses diferent, els que no segueixen les normes i no respecten allò preestablert. Pots criticar-los, estar amb desacord amb ells, glorificar-los o satanitzar-los però l'única cosa que no pots fer és ignorar-los perquè ells canvien les coses i impulsen la humanitat cap endavant. I mentre que uns els veuen com a bojos, nosaltres els veiem com a genis. Perquè la gent que està prou boja com per pensar que pot canviar el món, són els que ho fan.”


I així són les coses no van ser només uns bruts, van ser inadaptats, rebels, visionaris i molt grans, tan en nombre com en esperit i si pot ser hauríem de fer un esforç per comprendre que estaven tan bojos; que per un moment van creure possible fer un món més pròxim als seus ideals.