ARTICLE MEP CLÀUDIA CARBÓ
 El passat 25 de febrer, tres
alumnes de l'INS Alt Penedès es
van endinsar en una aventura
anomenada MEP (Model de
Parlament Europeu). Aquesta
experiència va reunir 80
estudiants d'entre setze i divuit
anys de centres de tot Espanya,
tots escollits per un treball
presentat prèviament. Així doncs, el primer d'aquests quatre dies, a les det del
matí, un tren de Vilafranca del Penedès ens portava cap a l'Ave que ens esperava
a Barcelona, i que ens duria, junt amb altres companys de Catalunya, a l'aventura
que ens esperava a Madrid.
A l'arribar a Atocha un bus ens va portar, juntament amb altres companys que
també acabàvem de conèixer, cap a Alcalà de Henares, lloc on es trobava l'hotel
on passaríem els dies següents.
Ja el primer dia, després d'haver fet jocsde coneixença i havent dinat, vam
canviar-nos per assistir al primer acte oficial que vam fer: cada delegació, formada
per quatre persones, va fer un discurs inicial de presentació davant dels companys
de la resta de comunitats autònomes, professors i també de la presidència del
projecte.
Just després, començava realment la nostre feina: a l'hotel, vam separar-nos per
comissions, rebent cadascuna d'aquestes una xerrada sobre el seu tema, que
podia ser les xarxes socials, l'explotació de recursos pesquers, els drets humans i
la política exterior, o l'energia nuclear i les energies renobables.
Després del llarg dia i d'aquest fort inici, vam acabar-lo sopant i dirigint-nos a les
habitacions, que sortosament compartíem amb altres companys de la resta
d'Espanya.
El segon dia va ser una mica més intens, doncs vam estar força hores reunits,
cadascú amb la seva comissió, per tal de buscar, proposar i posar-se d'acord amb
la resolució del problema el qual se'ns havia donat la possibilitat de resoldre. Però
durant aquest segon dia també visitarem la Universitat d'Alcalà, un lloc amb molta
cultura. Per acabar el dia, i lliurar-nos de tanta formalitat, vam fer una escapada, i
tots junts vam poder treure'ns una mica de sobre tants nervis i tensió.
El diumenge va ser, segurament, el dia més extrany de tots, ja que havíem agafat
el ritme, però a la vegada l'endemà ja era l'últim dia, cosa que feia que la calma
s'esvaís amb els nervis que ens provocava pensar en l'endemà. Tot i això, durant
el matí vam posar fi a les resolucions, fent les últimes reunions de comissions.
Havent dinat, vam gaudir de les poques hores lliures que vam tenir, tot i que
també eren les hores qu vam dedicar a fer i firmar alguna que altra esmena,
extreta de la prèvia lectura de les resolucions aprovades, i que vam llegir reunits
els membres de cada delegació.
A l'acabar el sopar, i per sorpresa nostra, vam disfrutar d'unes molt bones horetes
de música i ball molt divertits, que també van ajudar-nos a no pensar tant en el
que ens esperava.
I de sobte l'últim dia, el gran dia. La cara de son al sortir de bon matí de l'hotel en
direcció al Congrés dels Diputats, anava esvaïnt-se, i en el seu lloc, aparaixen
cares de preocupació, de nervis, de ganes de donar-ho tot en aquella oportunitat
que se'ns havia donat, i que havíem d'exprimir al màxim. Durant les següents
hores, el comportament de tots nosaltres va ser digne d'un parlament. Els nervis
van deixar a algú gairebé bloquejat, feien que les veus ens sortissin tremoloses,
però molts companys van demostrar per què eren allà, i tot el que eren capaços de
donar. Tot i això, crec que parlaré en nom de molts dels que érem allà, si dic que
el nus a l'estómac que ens va comportar formar part d'una cosa així, trigarem molt
a tornar-lo a sentir.
Però l'experiència no es queda aquí... Sembla que no, però quan ho estàs vivint
tot passa ràpid, no te n'adones i han passat quatre dies de la teva vida que et
canviaran per complet, com un parèntesis, una escapada enmig de tot, una cosa
que t'obre la ment, que farà que hi estiguis donant voltes fins i tot mesos
després, fent que tinguis ganes de tornar-hi, de donar encara més de tu. Conèixer
gent que comparteix les teves opinions, que està d'acord amb tu, o totalment al
contrari, que te les capgira, les veu d'una manera totalment contrària, però que tot
i així, en una taula rodona, per molt que no sigui durant l'hora que toca ser
formals, ningú no et dirà que vals menys que ell, però sí que intentarà, sempre,
tenir una conversa amb tu, per què penses això, o allò... I és que el MEP ha estat
això, el consens, el diàleg entre persones de la teva edat, joves amb ambicions i
aspiracions que tiren per terra tot aquell que digui que el jovent no val.
Hi ha coses més enllà, hi ha persones que encara et poden canviar la vida i la teva
manera de veure-la, i el MEP, per molt gran que hagi estat, només n'és una
pinzellada.
Clàudia Carbó Mestre
1r BATX
|
