Mamma Mia és l'adaptació del musical teatral del mateix nom (basat en cançons d'ABBA). El film té un argument lleuger que de vegades funciona gràcies a la música, i en altres es veu interromput justament per aquesta. Tot i que haig de reconèixer que, personalment, aquest tipus de gènere musical no m'entusiasma gaire, sí que he gaudit molt amb la festa protagonitzada per uns genials Meryl Streep i Pierce Brosnan, tot i les evidents limitacions de l'invent.

 

D'una banda, tenim la simple excusa argumental de la història: el casament de la jove Sophie i les ganes de saber qui dels tres homes és el seu pare. La mateixa, però, és digna gràcies al treball dels actors, i fins i tot acaba resolent la situació de forma positiva, malgrat tot: la línia argumental principal de la pel·lícula es queda en una proposta molt senzilla i fuig de qualsevol possibilitat de desenvolupament, però Phyllida Lloyd encerta adornant tot amb imatges i moments musicals de gran energia.

 

I vet aquí que entra en escena el seu refrescant repartiment: per començar, Meryl Streep, sorprenent, passa de nascuda per patir a estar decidida a gaudir, contagiant l'espectador. La seva acolorida interpretació és entusiasta com poques. També plora, però igualment riu, balla i canta com poques. I què dir de Pierce Brosnan, que tot i no gaudir d'una gran veu,aconsegueix ensenyar la seva falta de vergonya, personalitat i discreta intensitat a la pantalla.
Però sobretot trobem una Amanda Seyfried, que dóna la talla i s'apodera de la pantalla en cada cançó i moment dramàtic.

 

Amb facilitat aconsegueix transmetre la seva intensitat a la Sophie, la veritable detonant del relat. Stellan Skarsgaard i Colin Firth, excel·lents actors, aporten un equilibri i un pes al film que Christine Baranski, i sobretot Julie Walters, acaben de aportar.


El que queda és, doncs, pura diversió, una festa hippie sense pretensions, un “karaoke” dinàmic i lluminós que per descomptat ens regala una alegre “muntanya russa” d'hora i mitja. Phyllida Lloyd aconsegueix maquillar prou bé les deficiències de l'invent gràcies a una lluminosa fotografia i a un molt enèrgic muntatge, esprement les possibilitats d'un relat desaprofitat a nivell de guió.

 

La comèdia, com es podia esperar, es veu reforçada pel millor escenari que podia tenir: aquesta bellíssima illa grega, aprofitada suficientment per la seva realitzadora , que és el millor passaport cap a aquestes vacances que semblen resistir-se.

Íngrid Giménez, Arantxa Jiménez i Èlia Prades

4rt ESO B