Olimpíades de Química 2012
Quan ens van proposar presentar-nos a les olimpíades de química d’enguany a mi,
personalment, em va resultar difícil poder decidir-me. Estàvem en èpoques
d’examens i un xic enfeinats, però després al veure les possibilitats i l’oportunitat
d’assistir a un d’aquests esdeveniments em vaig decantar per tirar-me de cap a la
piscina i assistir-hi.
Ens havíem de preparar per qualsevol pregunta que ens poguessin fer i el temari
que havíem d’aprendre’ns i estudiar era extens, només dir que hi havia temari que
no havíem donat a classe i ens vam haver d’estudiar anticipadament. Eren un
munt d’apunts, fórmules, conceptes... que ens havíem d’aprendre en relativament
poc temps, però un dels fets que em va impulsar a estudiar i intentar superar
aquest repte va ser que tot el que estudiéssim per les olimpíades ens seria de
gran ajuda de cara a la selectivitat. Així que, poden matar dos pardals d’un tret,
encara em vaig veure amb més ganes per seguir amb l’estudi. Ens trobàvem a
l’institut fora d’horari escolar per preparar-nos, una tarda per setmana (cap a les
últimes setmanes dues tardes).
Els premis que podíem obtenir també ens van cridar l’atenció i, perquè no dir-ho,
tothom aspira a guanyar per poder-se endur, a part de la satisfacció, el premi en
metàl·lic.
Els dies previs al dia de l’examen tot
eren nervis, em vaig passar tot el cap
de setmana anterior repassant
problemes, fent esquemes de tot el
temari, aprenent- me les màximes
fórmules possibles... era realment una
bogeria. El gran dia va arribar i tot va
passar d’una manera molt peculiar. El
trasllat a Barcelona amb bus va ser un
dels més curts de la meva vida, i els
nervis que portava a sobre van ser els pitjors de tots els moments que he viscut.
Vam entrar a la facultat i seguidament ens van fer posar davant de la porta de
l’aula on faríem l’examen on van anar passant llista en ordre alfabètic un per un,
aquest moment va ser el que va aturar les busques del rellotge, els noms que
cridaven eren eterns i jo, que era dels últims de la llista, vaig patir com mai.
Fer l’examen tampoc va ser fàcil, anàvem molt preparats i precisament ens va
sortir una qüestió que era l'única part del temari que no ens havíem mirat. Van ser
dues hores d’examen, que haurien pogut ser tres, de tensió i silenci absolut.
Al sortir de l’examen em vaig sentir esgotat i alliberat a la vegada. Tot semblava
que hagués anat bé. Vam intercanviar coneixements amb l’altre company i vam
intentar esbrinar quina nota hauríem tret aproximadament. De fet tots els càlculs
que vam fer van ser erronis, no vam ser els guanyadors. Però l’experiència que he
tingut ha sigut única, poder fer un examen d’aquestes dimensions entre gent que
desconeixes, en una aula immensa on mai hi has anat... és una experiència, crec
jo, que irrepetible. I els nervis gastats i les hores dedicades es valen
l’alleugeriment i la llibertat que notes al sortir de l’aula muda i pensar que tot ja
està fet, que ja ha passat.
Adrià Nicolàs i Aragó |